Des de fa un parell o tres de dècades, s’ha instaurat i consolidat un model de processons que privilegia el model andalús sobre el valencià. Si en un primer moment, es va considerar un canvi que podia ajudar a la recuperació d’una festivitat que semblava encarcarada i obsoleta, i així va ser com es van recuperar passos i se’n van crear d’altres nous, amb el temps s’ha convertit en una oposició a la Setmana Santa il·licitana més tradicional. Sembla com si els elements més propis, aquells que identifiquen i diferencien aquestes celebracions en contraposició amb unes altres que res tenen a veure amb nosaltres, feren nosa i calguera reduir-los a la mínima expressió o, fins i tot, eliminar-los. En quin moment es va decidir passar de reproduir un model que ajudaria a fer més atractives les processons a convertir-lo en un factor de substitució cultural? És impossible la convivència?
La processó de Divendres Sant és l’acte principal de la Setmana Santa a Elx, o almenys hauria de ser-ho, com ha passat des que el 1581 es creara la Confraria de la Sang de Crist ‒no confongueu amb l’actual del mateix nom‒ i el 1785 el bisbe Josep Tormo decidira que s’organitzara al voltant de la nova església de Santa Maria. A més en aquesta processó té lloc un dels actes més estranys, tradicionals i populars que atresorem: la «Trencà del guió». No coneixem el seu origen, molt antic sens dubte, encara que les primeres notícies es remunten al segle XIX, relacionat amb antics rituals de vassallatge al voltant dels nobles locals. Un acte en què s’escenifica el trencament del dol, representat en un llarg guió negre, i que anuncia la propera resurrecció de Crist. Perquè, a diferència d’altres costums de més al sud, els il·licitans, igual que la resta de valencians, celebrem amb més intensitat la glòria i el goig de la Pasqua, de l’Ascensió o del Corpus, amb l’arribada de la primavera i de l’estiu, que el dolor de la Passió. I per això eixim dos dilluns al camp o a la platja, a retrobar-nos amb el bon temps i els colors de la nova època.
Això és el que hem fet, no durant dècades, sinó segles, i, per això, no entenc perquè alguns s’encaboten a negar-ho i a menysprear-ho, quan no fan altra cosa que negar i menysprear les seues arrels. Ara es vol que la Setmana Santa siga reconeguda culturalment i turística, però, quina pot ser la nostra carta de presentació si no és això que ens fa únics i diferents, alhora que fidels als nostres costums? Que la voluntat de millorar aquestes celebracions es traduïsca ens decisions meditades, consensuades i que tinguen en compte el que som perquè en un futur no acabem enyorant el que haurem perdut.
Publicado po el Diario Información el lunes, 25 de abril de 2011
No hay comentarios:
Publicar un comentario